SEGON

  Ara em trobo així, avorrida, recolzada a la paret. Mirant les minúscules partícules de pols que cauen contínuament, il·luminades pels pocs raigs de sol que entren per la finestra. Algunes acaben reposant al meu braç, i jo no faig res per espolsar-me-les. Però les que de debò envejo són les que, impulsades pel vent, surten d'aquesta habitació amb olor de reclosit, volant lliures sobre l'aire.
   No tinc res a fer aquí, a part de pensar en la injustícia del càstig que m'han imposat. Perquè jo no vaig intentar matar ningú. Em vaig limitar a posar la taràntula al llit de la Lily i imaginar els seus xiscles quan se la trobés. No creia que ningú fos tan estúpid com per posar-se a dormir amb una aranya gegant i verinosa al costat.
   Pel que es veu, la Lily no segueix les normes. Es va posar a dormir, tan tranquil·la, i s'ha despertat amb una picada mortal al braç. Tot i que l'han enviat a l'hospital de l'internat, és possible que mori. No puc dir que em sàpiga greu, ho sento. I també és possible (no, possible no, probable) que m'expulsin. Aquest és el dotzè internat on he estat ingressada, i ja m'han expulsat onze vegades al llarg de sis anys.
   No sé si abans dels vuit anys també havia tingut aquesta vida de fugides i expulsions, perquè no ho recordo. La meva vida autèntica va començar fa sis anys.
   Sento unes passes suaus al passadís i em poso tensa. Tensa i altiva, tal i com sempre m'he mostrat. La porta s'obre, fent un grinyol metàl·lic, i entra el director. És un home molt amable amb tothom, fins i tot amb els alumnes més difícils. Sempre intenta ajudar-los, ajudar-nos, i creu que la bondat ho soluciona tot. No m'agraden, les persones que actuen així. Es fa més difícil tenir ganes de fe'ls-hi mal, que pateixin el dolor que jo fa anys que arrossego.
   Aquesta vegada no somriu. Té els llavis premuts en una línia estreta, i una vena li batega al front. En comptes dels ulls blaus i amables que mostrava sempre, li veig ràbia i decisió a la mirada. No, aquesta vegada tinc l'expulsió assegurada.
   Ell és el primer a parlar.
   -S'acaben d'emportar la Lily a l'hospital de Carlisle.
   No tinc ni idea d'on és això. La geografia no m'interessa gens, i tinc clar que no la util·litza-

ré per res més que per avorrir-me. Tot i això, és el director. Potser hauria d'intentar alguna cosa, per petita que sigui.
   -Ehem... doncs quina sort, no? Amb les... sí, platjes tan blaves que hi ha...
   No sembla content amb el meu comentari. Gens, més concretament. Lentament, i amb una expressió tan tranquil·la que em recorda la calma d'abans de la tempesta, es gira cap a mi.
   -Perdona, Erin? -ell mai ens diu pel cognom, com fan els altres-. Em pots dir. On dimonis -va agafant aire mentre parla, com si intentés no explotar-. On dimonis són, les platjes de Carlisle? I, contesta'm això, com en podrà disfrutar la teva companya?
   Ara ja crida. Per un segon, tinc por que faci alguna cosa. Que m'agafi, que em tanqui amb la meva pròpia taràntul·la... I m’encongeixo. Al cap d'un moment torna a adoptar l'expressió de sempre.
   -Sortosament per tu, tindràs una altra oportunitat. Et deixarem fer l'examen de redacció de llengua. És un escrit senzill, sobre els regals que us agradaven als quatre anys.