ERNEST NGUYEN

DESCRIPCIÓ

Disset anys. Forma de cara bastant normal, amb alguns trets més marcats, i  barbeta arrodonida. Cabells castanys foscos, amb rínxols suaus. Ulls castanys, tan foscos que semblen negres, i pestanyes molt llargues. Celles marcades. Llavis d’un gruix normal. Pell clara. Porta samarreta senzilla de color blau clar (de vegades amb dessuadora grisa al damunt) i pantalons que li acaben una mica per sota del genoll, del color del pergamí vell. Constitució atlètica.

Una mica tímid i indecís. Li agradaria poder protegir tothom, a l’Ashley i a l’Erin sobretot. Té problemes amb els diners, fa de vigilant a les portes de la ciutat tot i que no li agrada. Els seus pares van morir quan ell tenia tretze anys i la seva germana un. Des de llavors, fa el paper de pare, però és massa per ell. Odia sentir-se impotent davant del dolor dels que estima.

Viu a Austràlia.

HISTÒRIA

Va néixer el 30 de novembre de 1963, a Austràlia. No va anar a escola, i la seva mare, Dainan Isibor, li feia classes a casa. L’Ernest va tenir una relació molt més propera amb la mare que amb el pare, ja que en Gurley Nguyen estava fora gairebé sempre, intentant aconseguir diners per mantenir la família. Tot i que formaven part de les classes més baixes de Ternyl, la ciutat on vivien, la seva lluita per seguir endavant feia que tinguessin el respecte de la majoria de la gent.

L’any 1975, va néixer l’Ashley, la seva germana. Esperaven que tot anés bé, però per uns problemes durant l’embaràs, la nena va néixer amb síndrome de Down. En Gurley la va rebutjar de seguida, i la Dainan no estava segura de què fer-ne, però l’Ernie la va defensar davant de tots dos i va declarar que la cuidaria ell. No li importava el que digués la gent, i s’estimava la seva germana per sobre de tots els altres.

A l’abril de l’any que va fer tretze anys, el 1976, la Dainan va agafar la febre Grisa, que t’entumeix, t’asseca i fa que la teva pell agafi un to gris pàl·lid, i va morir. Poc després, el seu pare va desaparèixer sense avisar, deixant-los sols a tots dos. La primera setmana van estar a punt de morir per falta d’aliment i d’aigua, però l’Ernie es va obligar a trobar una manera de, si no es podia salvar a si mateix, com a mínim salvar la vida de l’Ashley. Estava esquelètic, però va començar a omplir càntirs d’aigua amb la que agafava de les fonts. I, per resoldre el problema del menjar, es va obligar a fer feines que li prenien tot l’honor que li quedava.

La guàrdia el va buscar durant un temps per veure si reconeixia el cadàver que havien trobat al final del curs, i ell ho va confirmar: era el del seu pare. Tot i això, el cos estava destrossat, i només ho va poder saber per les robes.

Va seguir tirant endavant amb feines que no hauria d’haver fet un noi de tretze o catorze anys. Cada dia tornava tard, cansat, a casa, cap a les vuit. I després encara s’havia de posar a cuidar a l’Ashley i a ensenyar-li vocabulari, que li costava d’aprendre.

L’any 1978, quan tenia quinze anys, a la ciutat es va decretar que les portes d’entrada fossin vigilades per guàrdies que encara no haguessin passat els trenta hiverns, però que superessin els quinze. El sou era baix, però bastant més elevat que el que havia aconseguit els anys anteriors, així que es va allistar.

Un dia de 1980 que li tocava el torn de matí amb un dels més grans, el Ziam, va agafar l’Erin pel clatell pensant que era un altre captaire, i al veure-li els ulls es va espantar i la va deixar anar. No va ser fins que va veure com per fugir mossegava en Ziam, que en el seu cap van començar a encaixar les peces. Va recordar que, feia sis anys, tothom a la ciutat parlava d’un experiment que revolucionaria el món. Es barrejarien gens humans amb gens d’animal i es crearien uns sers superiors que, tot i les seves habilitats avançades, podrien ser controlats i utilitzats com a arma. Es deia que els sis caps polítics més importants ja havien reservat un mutant cadascun. Però els rumors van acabar aviat. L’última notícia que va arribar a Austràlia sobre l’experiment Weidmann va ser que tot havia fracassat. Que no havia estat res més que un somni impossible de fer realitat.

Però ara, feia unes setmanes, havien aparegut uns avisos penjats a les parets. El seu missatge deia el següent: <<Es prega a qualsevol que vegi un ser inhumà o parcialment humà que n’avisi d’immediat al cos de guàrdia o que entregui un missatge al capità de la goleta Huracà. S’ofereixen cinquanta milions de denaris si la informació aportada permet capturar el subjecte. Avís: són perillosos>>.

Cinquanta milions de denaris eren diners per a tota una vida; l’Ernie no va dubtar a avisar el capità de l’Huracà.

Després va córrer darrere l’Erin i va intentar atrapar-la per sí mateix i aconseguir tots els diners de la recompensa, però veient-la i parlant amb ella va començar a dubtar. La veia tan indefensa tot i la força que demostrava, tan… trencada.

El dia següent va anar cap al bosc deixant l’Ashley tancada a casa. Tenia por de la foscor infinita dels arbres, però estava decidit a avisar l’Erin. No havia pogut dormir en tota la nit perquè sabia que la mutant seguia a prop de la ciutat i que podia ser caçada en qualsevol moment. Quan finalment va veure l’Erin al bosc i ella se li va desmaiar al davant, es va adonar que ella mateixa l’havia anat a buscar i que hi confiava, va prendre una decisió.

No l’entregaria. Encara que això li costés la vida.

ERIN

DESCRIPCIÓ

Catorze anys. Rostre de faccions afilades i pòmuls alts. Cabells negres tallats en blens desiguals a l’altura de les espatlles. Ulls negres, completament (nineta iris i globus ocular), com túnels foscos i terribles. Llavis prims, amb uns ullals fins, blancs i brillants sobressortint una mica. Pell no gaire morena. Acostuma a portar samarreta de color gris-blau, jaqueta de cuir negre, texans gris fosc i botes de pell negres. Mans de dits llargs i prims però forts. Alta i prima, amb cames llargues i àgils.

Menyspreativa, condescendent. Està plena d’odi i ràbia. És la que més entra en el seu paper de “monstre”. Li agrada que la temin, ser una ombra misteriosa.

Viu a Austràlia.

HISTÒRIA

És el resultat de l’experiment “Weidmann” (“caçador” en alemany). No té pares, ja que al crear-la van agafar els gens de Nathalie May, una dona morta, i els d’una pantera negra que van sacrificar. La seva mutació va ser duta a terme el 19 de febrer de 1974, durant un temps en què la ciència i alguns apartats de la tecnologia havien avançat molt, però la humanitat havia tornat a les classes socials, les armes i els valors morals de l’Edat Mitjana. Després de dos mesos d’observar els resultats obtinguts, és a dir, el 23 de març de 1874, els científics van decidir passar a la fase dos de la prova: fer canvis al cervell dels híbrids per poder decidir les seves reaccions, caràcter, etc, però al provar-ho amb l’Erin li van esborrar gran part de la memòria i van fer que el seu creixement es tornés humà i no evolucionés tan ràpid. Aquest no era el resultat esperat, i la van deixar de banda. Van tornar-ho a intentar amb la Marlenne, la noia peix, i li van espatllar el funcionament cerebral; i després amb el noi lleó, que va acabar com un psicòpata.

Frustrats, van acabar declarant que aquell experiment era una estupidesa impossible de ser realitzada. Havien volgut millorar el ser humà i havien creat monstres. Es van rendir. Van abandonar cada mutant en un lloc del món diferent, i a l’Erin li va tocar Austràlia. Abans, però els van introduir unes dades al cervell: el nom de cadascun d’ells i un cognom que volia dir “Caçador” en la llengua del lloc on vivien.

Van deixar l’Erin en un internat normal, però no suportava estar tancada i trencava tot el que li posaven al davant. En aquell temps, els seus ulls encara no eren tan terribles, i la gent no la defugia. Més aviat s’hi acostaven encuriosits, però ella era massa esquerpa i va guanyar-se moltes enemistats. Va acabar sembrant el pànic i la van expulsar.

A poc a poc, va anar agafant més trets animals i terribles, i va començar a disfrutar amb el dolor dels humans. Per tot d’incidents que posaven en perill la seguretat dels seus companys, va ser expulsada d’onze internats en sis anys; al final va acabar a l’Escola Gestrey, on va durar més que a les altres gràcies al director Gamós, un home molt comprensiu.

Però al final, provocada per la Lily, li va posar una taràntula al llit que l’hauria pogut matar, i la van fer fora.

VINT-I-TRESÈ

   El soroll de la porta al tancar-se ressona amb força pel menjador. Després ens quedem en silenci.

   Intento no mirar l’Ashley, i m’esforço a fixar la mirada en el teixit del sofà vermell. El material és bo, resistent i suau alhora, però sembla vell. Més de cinquanta anys els té segur. L’ensumo i em trobo amb tot d’olors estranyes. Les més fortes són les de l’Ernie i l’Ashley, però hi ha alguna cosa més, una olor diferent, que no encaixa. És olor d’home gran. Hi acosto més el nas i torno a ensumar. Cada cop n’estic més segura; aquesta olor la conec.

   Em passo mig minut intentant reconèixer-la, però acabo rendint-me. Només em permeto desviar la mirada un moment diminut per veure què està fent la nena. La veig amb les mans agafades sobre la falda i aquells ulls rodons de peix, mirant-me fixament. Però no d’una manera desagradable, com les mirades que acostumo a sentir sobre meu, sinó encuriosida i… innocent.

   Gairebé se m’escapa el riure. Fantàstic. Els únics que no em tenen por són els que desconeixen el perill.

   La torno a mirar, aquest cop sense amagar-me.

   -Insecte -li dic-, tens sort de ser així de petita. Tens sort de no conèixer el perill. Tens sort de ser tan innocent davant de la vida.

   M’adono que m’ha sortit un to brusc i ressentit. I què m’importa? Ella només em mira i inclina el cap cap a un costat, molt poc, però suficient com per fer-me sentir estranya. Podria estar volent dir moltes coses, amb aquest moviment. Moltes coses, quan segurament no és conscient d’estar-ne dient cap.

   -L’Ern e’tava preocupat per tu. Deia que ‘taves molt dèbil -comenta, gairebé en un murmuri-.

   Em poso tensa. Els batecs del meu cor van més ràpid del que és normal, i jo no sóc capaç d’entendre per què.

   -Ha ’tat dos dies a la ca’ira del co’tat del teu llit -afegeix-.

   Gairebé m'he de recordar a mi mateixa que l'Ernie és humà. Mai, ningú, s'havia preocupat per mi, i mai, ni molt menys, m'havien vetllat. Dos dies sencers. Dos dies que m'han salvat la vida.

VINT-I-DOSÈ

   Mentre recupero el coneixement i les ombres del meu voltant s’aclareixen, començo a sentir que alguna cosa no va bé.

   Moc la cama esquerra, la que tenia ferida, i me la noto rígida. M’inclino una mica per veure què és això que no em permet doblegar-la. Al moure’m, el mareig causat per la pèrdua de sang es torna més fort, i m’obliga a tancar els ulls. Els obro. Estic en un llit no gaire còmode, muntat sobre una pila de palla. 《Bé, un matalàs sobre una pila de palla》, penso. Per què el cervell em funciona amb aquesta lentitud? Inspiro profundament. 《Un matalàs sobre una pila de palla, situat en una habitació petita sense finestres...》. Mentre penso això vaig mirant al meu voltant, cada cop més desperta. 《Un moment. Una habitació petita sense finestres… una habitació d’una casa》. Parpellejo. 《I aquesta casa ha de ser a la ciutat!》

   M’aixeco i intento posar-me dreta, però encara estic dèbil, molt dèbil. M’arrossego fins a la porta, l’obro i surto a un passadís llarg. No podré creuar-lo tot sense tornar a perdre els sentits, és impossible. Però quan m’ha aturat, que una cosa fos impossible? Començo a avançar, recolzant-me en les parets, que sembla que girin al meu voltant. Cada cop que em quedo sense aire, paro. Estic a mig camí. Puc seguir endavant, sé que puc, he de poder. No permetré que m’atrapin.

   S’obre una porta a l’altra banda del corredor. Fent esforços per seguir amb els ulls oberts, em sembla veure la silueta de la nena. Obre molt aquests ulls tan rodons que té i crida:

   -Ernie! Ella ‘tà de’perta!

   Sento les passes d’algú que corre i també ell entra per la porteta del passadís. Em mira, entre sorprès i espantat per tot el tros que he sigut capaç de recórrer, i s’afanya a arribar al meu costat.

   -Estàs boja? Amb tota la sang que has perdut, i ara va i et poses a fer sobresforços? No et tornaré a deixar sola, hauria pogut passar qualsevol cosa! -mentre parla, m’agafa un braç i se’l passa per sobre l’espatlla-. Recolza’t en mi

   Sembla una mica més calmat, i jo em trobo millor. He perdut les ganes de lluitar. Em porta cap al que deu ser el menjador, tot i que és tan petit que amb prou feines hi caben un sofà, una tauleta i dues cadires. S’asseu a una cadira, i m’obliga a estirar-me al sofà. La nena, l’Ashley, se li posa a la falda. Gairebé inconscientment, ell li passa una mà pels cabells, acariciant-la amb suavitat. L’altra mà, l’acosta a mi i la deixa sobre el sofà, a uns centímetres del meu braç.

   -Com et dius?

   -Erin.

   -Jo Ernest, Ernest Nguyen -somriu-. No és el millor cognom que es pot tenir.

   Me’l miro fixament. M’impresiona que pugui aguantar la meva mirada durant tanta estona. Un altre ja l’hauria apartat, incòmode. Potser és que la pèrdua de sang porta a la pèrdua de facultats.

   -Què saps? Sobre tu, vull dir.

   -Que què sé? Com? -pregunto, amb una veu tan feble que m’avergonyeix-.

   -Vale, ara ho he fet malament -es mira les ungles, esquivant els meus ulls. Està nerviós-. No volia dir això. Vale?

   -Sí.

   -Em referia a… això és difícil. Vull dir, ets humana?

   Ara m’irrito. Es clar, com tothom. Algú amb aquests ulls no pot ser humà, segur que és una nova espècie! Portem-la al Zoo, sí! Me’l miro amb els ulls encesos de ràbia, una cosa que sé que espanta a la gent. Ell s’adona de l’error que ha comès i intenta justificar-se.

   -No, Erin, no és això. Siusplau, escolta’m. Només que fa uns anys, em sembla que va ser fa sis anys, es va fer un experiment. Van… no sé ben bé com, però van crear unes criatures que eren barreja entre humans i animals. Ho van fer amb animals diferents, i després els van deixar escampats pel món. Creien que ja no els hi servien.

   -El que vols dir és que sóc un d’aquests animals. Però jo tinc catorze anys, no sis.

   -No estic dient que tu siguis un d’ells.

   -Sí que ho estàs dient -em sento més forta, i he recuperat el to sec que em surt quan tinc por-. Em vols entregar!

   Respiro molt més ràpid del que és normal. Tinc por. M’apreto contra el sofà, allunyant-me d’ell tant com puc, però segueix estant massa a prop.

   -Per favor, Erin, escolta’m. Jo no… -un so estrany i estrident l’interromp. Em mira, mossegant-se el llavi inferior, com si no fos capaç de preveure la meva reacció. Al final es treu un objecte platejat de la butxaca-. És el telèfon -fa, mirant-me. I després afegeix, parlant amb el to suau que s’util·litzaria per calmar un animal salvatge que et pot atacar en qualsevol moment-. Contestaré. No facis res. No et moguis. Et prometo que tot anirà bé.

   -No estic dient que tu siguis un d’ells.

   -Sí que ho estàs dient -em sento més forta, he recuperat el to sec que em surt quan tinc por-. Em vols entregar!

   Respiro molt més ràpid del que és normal. Tinc por. M’apreto contra el sofà, allunyant-me d’ell tant com puc, però segueix estant massa a prop.

   -Per favor, Erin, escolta’m. Jo no… -un soroll estrany i estrident l’interromp. Em mira, mossegant-se el llavi inferior, com si no fos capaç de preveure la meva reacció. Al final es treu un objecte platejat de la butxaca-. És el telèfon -fa, mirant-me. I després afegeix, parlant-me amb el to suau que s’util·litzaria per calmar un animal salvatge que et pot atacar en qualsevol moment- Contestaré. No facis res. No et moguis. Et prometo que tot anirà bé.

   Agafa l’Ashley per les aixelles i, suaument, la deixa a terra. S’aixeca i s’allunya una mica de nosaltres abans d’acostar-se l’instrument l’orella.

   -Hola? -se sent algú que parla a l’altra banda de la línia, però ho fa en un to de veu tan baix que ni jo sóc capaç d’entendre’n les paraules. L’Ernest arruga el front un moment, com si no li agradés el que està sentint- Espera un moment -aparta el telèfon de la seva orella i es torna a girar cap a nosaltres-. Seré a la cambra del costat. Vosaltres quedeu-vos quietes. Les dues!

   I, amb una última mirada d’advertència, surt del menjador.

VINT-I-UNÈ

   Sento que el dolor em matarà. No ha sigut una bona idea, això. No ho ha sigut.

   I, malgrat tot, m’espero immòbil, amagada pels arbres que hi ha als costats del camí asfaltat. Intento no notar-ho, però la ferida s’ha tornat a obrir, i la sang calenta em regalima cama avall. Guiada per un impuls que sóc incapaç de dominar, m’acoto i acosto el meu rostre a la ferida. Tot seguit, me la començo a llepar.

   La sang no m’és desagradable a la boca. M’escalfa, em dona noves energies, tot el que necessito. Em produeix una mena de desig, una necessitat, un no poder parar. Sento com em regalima pels llavis i deixa un regueró fosc per la barbeta i pel coll. Em passa pel cap un record vague de vampirs, una imatge llunyana, potser d’una pel·lícula. Però no hi paro gaire atenció.

   No sé quanta estona em passo així. Potser minuts, potser hores. El gust metàlic de la sang em fa perdre la noció del temps. M’ho fa oblidar tot; el dolor, l’espera, la impaciència. Arriba un moment en què en el meu cap assedegat comença a cobrar forma el pensament de 《m’estic dessagnant》, però encara passa una bona estona abans que el meu jo conscient ho assimili.

   Llavors paro. M’obligo a fer-ho. Estic tota tacada de sang, i dec fer més por que mai. No vull trobar-me amb cap humà en aquest moment. I, tot i això... els necessito. La meva dependència em fa fàstic.

   Em miro anhelant la ferida d’on raja tanta sang. De pus ja no se n’hi veu, i la sang, la sang pura, la meva sang, és tan agradable… tot el meu cos me’n demana. No sé si sóc prou forta per negar-li aquesta droga. M’hi he d’esforçar. Arrugo les celles i intento apartar-ne la mirada, però instintivament se’m torna a dirigir allà, al meu panxell ensangonat. Tanco els ulls. Tanco els ulls i tenso les espatlles, i serro la mandíbula com si tingués alguna opurtunitat de guanyar aquesta batalla contra mi mateixa.

   Un crit em salva. Em giro ràpidament, amb uns reflexos que tan sols una setmana abans no hauria ni somniat tenir. El crit ha vingut de la carretera, però sigui qui sigui que l’ha fet, encara és lluny. No s’entén el que crida: espero que s’acosti més.

   No passa gaire estona abans que arribi ell, l’únic humà que val la pena. Dona voltes sobre si mateix mirant el seu voltant, temorós. Com si els arbres li poguessin fer mal. No crec que mai s’hagi allunyat tant del poble com fa ara.

   -Hola? -crida- Sóc aquí, com vam quedar!

   Puc veure com s’empassa la saliva. Té por. És dèbil. Com un cadell espantat. Sóc més jove que ell, però el que he viscut m’ha fet forta. Deu tenir cinc anys més que jo. Dinou. Dinou anys de passar-ho malament, i segueix endavant. Però ara té por.

   I jo no penso aprofitar la seva debilitat.

   Surto d’entre els arbres, però em mantinc amagada en l’ombra. Per si de cas. Em frego la sang que encara tinc a la boca i a la mandíbula inferior. No vull que em vegi així. Quan em sembla que ja he fet tot el possible per aconseguir un aspecte decent, faig una passa endavant, deixant que la llum del sol il·lumini de ple.

   En un primer moment, sembla que no em veu. Després torna a mirar de passada la zona on m’estic i, al clavar la vista en mi, se li escapa un esbufec i obre molt els ulls foscos. Em ressegueix amb la mirada. Els peus, descalços (fins ara no m’hi havia fixat, però les sabates em deuen haver caigut al llac), els texans blaus, estripats en el punt on la porta m'ha fet un tall, la ferida de la cama, plena de sang, la jaqueta de cuir negre i, per últim, els ulls, tan inhumans.

   Faig el meu somriure de superioritat, més per costum que per cap altra cosa, i em desmaio.

VINTÈ

De sobte, paro. Entre els arbres de davant meu hi ha algú.

Intentant que el tronc que tinc enfront em tapi tant com sigui possible, m’inclino una mica per observar. El roure rere el qual m’amago és vell i gruixut, però està molt sec. Li falten trossos d’escorça, alguns dels quals són per terra, i per un moment em fa por que un cruixit em delati.

   Llavors veig l’humà.

   Torna a ser el vellet de la llenya.

   No crec ni mai he cregut en el destí, i tampoc en les casualitats, i encara menys en les casualitats del destí. I a l’eliminar aquests tres fets em trobo sense cap paraula per descriure com em sento ara, al tornar a trobar-me’l.

   El cas és que necessito ajuda. Ajuda urgent. Estic sense res per desinfectar-me aquesta ferida que cada cop em fa més mal. Em sento dèbil, i sé que no em podria enfrontar a ningú, ara mateix. Si fos intel·ligent i no em deixés guiar per la por, m’acostaria a l’home. Permetria que em veiés. És gran, escarransit, geperut i coix. No tindria cap possibilitat de fer-me mal.

   Però fa temps que vaig decidir que deixaria que em guiés l’instint. I, d’alguna manera, confio més en l’Ernie que en el senyor que tinc al meu davant. Potser és perquè el noi té els ulls gairebé tan foscos com els meus i, en canvi, el vellet els té blaus.

   M’allunyo del terreny on s’està l’home de cabells grisos recollint llenya. Però no és cap a la cabana, cap on ara em dirigeixo.

   Refaig el camí cap a la carretera.

DINOVÈ

   Quan recobro el coneixement, estic recolzada sobre una superfície dura. L’aigua està a uns trenta centímetres de distància, brillant sota la llum daurada del sol. Miro al meu voltant i em trobo que estic en una zona que encara no coneixia. M’aixeco, preparada per tornar a la cabana caminant, encara que sigui a l’altra banda del llac (tan lluny que ni tan sols la puc veure). Però de seguida que intento forçar les meves cames a avançar, em torna tora la feblesa del dia anterior. La cama ja no em fa tant de mal, però em sento com si tot el cos em pesés.

   Dient-me que sempre és possible fer un pas més, començo a caminar.

 《Una altra passa. No és tan difícil. Un petit moviment que cada cop t’acosta més a on vols arribar. No descansis. No t’hi repengis. Una altra passa》. Arriba un moment en què realment no puc fer cap més passa, així que, amb un últim esforç, m’arrossego cap a l’interior del bosquet. Em vull sentir protegida.

   M’apujo el camal xop del pantaló per veure com tinc la ferida. Cada petit moviment em fa mal, però alguna cosa em diu que és necessari. Un cop ho he fet, m’ordeno de girar la cama lentament per deixar el panxell al descobert.

   Un tall profund me’l travessa. Tota la carn del voltant està recoberta per sang seca i per alguna cosa grogosa que no sé què és. Fa un efecte bastant fastigós. Més per curiositat que per cap altra cosa, m’ho toco; gairebé se m’escapa un crit.

   Respiro profundament abans de tornar a tapar-me la ferida amb el pantaló. Necessitaré tota la meva força de voluntat per tornar a aixecar-me i reprendre el camí cap a la cabana. Recolzant-me en un arbre per no perdre l’equilbri, em poso dreta.

   I torno a caminar.

   Cada passa significa un dolor que em puja des de la cama dreta, em passa pel pit com una fletxa que ho ensorra tot al seu pas i acaba arribant al cap. No sé com pot ser que una ferida en el lloc on la tinc em provoqui mareig, però és així. Sospito que la pèrdua de sang hi té alguna cosa a veure, però amb els pocs coneixements medicinals que tinc no hi puc fer res.

   Així que segueixo endavant.

DIVUITÈ

   És un malson.

   Perdo els sentits, i torno a obrir els ulls, i l'aigua m'ataca per totes bandes. M'allunyo de la riba, cada cop més. No em queda oxigen. Torno a desmaiar-me.

DISSETÈ

   Arribo a la cabana tipa com fa molt que no ho estava. He pogut beure de les fonts que hi havia al carrer i he menjat mentre corria. Podria desitjar més?

   Encara que les estrelles ja pampalluguegen al cel, torno a treure les rates. Fa estona que el Jim dorm a la meva butxaca, però les altres segueixen despertes i xisclen reclamant menjar. Tallo un tros de formatge i els el dono. L’Spatha fa com ahir i se’n va a caçar pel bosc. Suposo que les taràntules es cuiden d’elles mateixes.

   M’estiro a l’herba i intento relaxar-me. El dolor no m’ha de distreure, no ho puc permetre. Respiro profundament, però no és possible dormir quan el cor batega d’aquesta manera. Com és que sento el cor bategant-me al cap? No és normal.

   Baixo cap al llac arrossegant la cama ferida. Em llenço aigua pel front. No serveix de res; segueix bullint. Per què em fa tant de mal? Sempre he sabut controlar les reaccions del meu cos. Què està canviant? Em cargolo sobre mi mateixa, fent-me petita per fer petit el meu patiment.

   No puc. És impossible. Quan ha començat ni me n’adonava, però ara… Mai havia sentit tant de dolor. Vull morir. L’únic que demano és poder morir ara. La vida no em pot concedir ni això?

   La clariana gira al meu voltant. O potser sóc jo, la que està donant voltes. Un cop i un altre, sobre mi mateixa. Arriba un moment en què estic tan a prop de l’aigua que hi suco la cama esquerra, però la volta següent me n’allunya. Crido i intento defensar-me, de qui sigui, per fer alguna cosa. Mai m’havia sentit tan indefensa.

   Udolo. Grunyo. Rugeixo. No ho puc controlar. Em mossego el braç.

   Rodolant pel pendent que hi ha abans d’arribar a l’aigua, caic al llac.

SETZÈ

   El sol es pon rere les muntanyes. Comencen a tancar les portes.

   Amb horror, veig que em quedaré tancada aquí dins. Com una rata atrapada a la ratera. M'he empresonat a mi mateixa. Ara definitivament. Sembla irònic; jo, l'animal salvatge, esperant un descuit dels humans, un error en la seva vigilància… fins que és massa tard.

   Sense esperar més, faig un salt endavant.  M'és igual que em vegin. M'és igual que em fereixin. Tot m'és igual. Necessito tornar a l'aire lliure, als meus dominis. Només allà puc mantenir encesa l'espelma tremolosa que és la meva vida.

   Començo a córrer. Cada vegada més ràpid. La porta baixa ràpidament, les puntes són cada cop més a prop del terra. Només li falten vuitanta centímetres per arribar a baix. Cinquanta. Trenta.

   Finalment, llençant-me cap a l'espai que queda, aconsegueixo passar. Noto com les puntes se'm claven a la carn just abans d’apartar-me'n. El dolor m'esquinça, la sang calenta em baixa pel panxell de la cama, on la ferida ha sigut més greu, però estic viva. Viva i lliure.

   Ric. Salvatgement.

   Els homes que tancaven les portes estan parlant, criden alguna cosa en veu alta. Sé que es dirigeixen a mi, però sóc incapaç d'entendre'ls. L'olor de la sang m'excita, el dolor no és res. M'aixeco amb un salt i reprenc la carrera.

   Cap al bosc.

   Cap a la negror infinita.

QUINZÈ

   Fa un quart d’hora que espero, acotada, entre les ombres que cada cop s’allarguen més, que els dos vigilants que hi ha ara deixin les portes sense vigilància. Se m’ha acudit que podria intentar robar algun abric de pell i fer-me passar per una persona més rica, però he acabat decidint que no. Ni tan sols així podria dissimular el meu aspecte salvatge.

   També se m’ha acudit que ells no volen captaires al poble, de manera que sortir no hauria de ser un problema. Però després de totes les topades que he tingut amb humans, no em penso arriscar.

   Tinc les butxaques totes inflades pel menjar que he aconseguit robar, i no crec que això sigui un factor positiu a l’hora de fugir.

   Segueixo esperant.

CATORZÈ

   El segueixo per carrers i carrerons, per un laberint de cases que sembla no acabar-se mai.

   Ell es va girant per mirar-me de tant en tant, cosa que em fa sentir incòmoda. Miro el terra, gris, brut, polsós. Intentant que el noi no ho vegi, em trec la galeta de la butxaca i em poso a mossegar-la amb gana. Automàticament, el cap d’en Jim surt de la butxaca dels meus texans i arruga el seu musell intentant arribar a l’aliment.

   L’Ernie, que fins aquest moment no semblava haver vist els animals, s’aparta de mi espantat. Respira profundament tancant els ulls i es torna a apropar a mi.

   -Tens una rata a la butxaca?

   -Es diu Jim -faig, mirant-lo enfadada-. I, per si t’ho preguntes, això que tinc enroscat al braç és una serp i es diu Spatha.

   Ell torna a somriure. Cuidadosament, acosta la mà a la meva serp i l’acaricia. Sembla que a l’Spatha li agrada. Es descargola del meu braç per enroscar-se al seu canell, sense parar de xiular en cap moment.

   Poca estona més tard, arribem a un bar que sembla tancat. L’Ernie truca a la porta i se senten veus parlant des de dintre. S’obre la porta. Una nena petita, deu tenir cinc anys, fa un somriure d’alegria pura al veure el meu acompanyant.

   -Ern! -diu, amb un to infantil que no és propi de la seva edat- Er-nest!

   Parla com si li costés fer-ho, i quan me la miro millor veig que té una cara estranya. Té els ulls més avall del que és normal, gairebé al lloc de les galtes, que li pengen molt. A part d’això, és baixeta, rabassuda, amb un cap molt gros. M’estranya no haver-me’n adonat abans.

   Abans que pugui dir res, l’Ernest es gira cap a mi i em fa una mirada d’advertència. Seguidament, s’ajup i agafa la nena, que deu ser la seva germana petita. La fa girar en l’aire estrenyent-la com si mai la volgués deixar anar.

   Riuen. És tan bonic veure’ls junts…

   A mi mai m’han abraçat així.

   La Spatha ensenya els ullals, enfadada. No li agrada que l’apretin d’aquesta manera. La nena veu de sobte la serp i obre molt els ulls. Els passa de l’Ernie a l’Spatha. De sobte li torna el somriure. Quan somriu obre la boca i la llengua inflada li penja.

   -Se’p? -fa, mirant el seu germà-.

   -Sí. Serp. Una serp verda.

   -Ve’da! Nom?

   Costa de creure la conexió que s’ha establert entre els dos. L’Ernest s’està de genolls, davant d’ella, agafant-li les mans. Es miren fixament, com si haguessin oblidat que la vida continua al seu voltant.

   -Nom? -insisteix la nena- Lula? Lula és nom?

   -Sí, Ashley. Lula és un bon nom. Li direm Lula, sí?

   -Es diu Spatha -interrompo jo secament-. I si el món s’ha oblidat de mi, sembla que ja podem marxar.

   Vaig cap a on són i, bruscament, li prenc l’Spatha. La nena es posa a plorar. No m’importa. Deixo que l’Spatha se m’enrosqui al coll com una bufanda i em giro per marxar. Darrere meu, s’han quedat quiets.

   -No, espera, siusplau! -em crida el noi- Necessito parlar amb tu!

   No li faig gens de cas. Tots els humans són iguals. Tan amorosos. Tan oblidadissos.

   -Com a mínim digue’m on puc trobar-te!

   Em giro un últim cop. M’he allunyat bastant, i ara m’amaguen les ombres. No tinc cap obligació de respondre.

   -Ves al punt on comença la carretera. Jo decidiré si em ve de gust tornar-te a veure -dic, tot i això-.

TRETZÈ

   Uns vint minuts després, em trobo al mercat. L’olor del pà acabat de fer és tan temptador… Però no puc cometre cap imprudència. Veig, a prop meu, una botigueta de formatges. No em puc creure que abans no m’agradés. Ara mateix em menjaria qualsevol cosa.

   Respiro profundament per preparar-me… quan algú m’agafa per l’espatlla i m’arrossega cap a un racó.

   Salvatge, obro una mica la boca per ensenyar els ullals, que em deuen haver crescut més aquests últims dies. I llavors veig qui és la persona que m’ha arraconat. El vigilant. L’Ernie.

   Sembla espantat, més espantat que jo. Dona un cop d’ull, nerviós, a la gent que passa massa a prop nostre i es posa un dit als llavis mirant-me a mi. No sé què vol, però faig un cop de cap per indicar-li que l’he entès. He recuperat el posat altiu i me’l miro amb menyspreu.

   Es va passant la mà pels cabells, despentinant-se’ls inconscientment. Està tan a prop que puc veure amb claredat els seus ulls. Són negres. Gairebé tant com els meus.

   -No parlis, per favor, no parlis! -diu, ràpidament i sense mirar-me- Se suposa que no he de ser aquí, així que no em delatis.

   Ara sí que em mira, i té tanta decisió a la mirada que, per un moment, em quedo sense paraules. Tan aviat com en torno a ser capaç, assenteixo.

   -No et prometo res, però de moment jo tampoc tinc ganes de ser vista.

   Somriu. Té un somriure preciós, trist i resignat alhora. És un somriure que em fa preguntar-me què ha viscut fins ara. No crec que la seva sigui una història feliç. De vegades oblido que tots els humans, per més normals que siguin els seus ulls, han patit molt.

   -Vine -em diu-, conec un lloc on podrem parlar amb tranquil·litat.

DOTZÈ

Quan paro, em trobo en un carrer estret. No hi ha ningú, però em mantinc en tensió per si de cas. Res d’aquest poble em fa bona pinta, em sento observada en tot moment.

   No recordo que tinc en Jim a la butxaca fins que comença a moure’s. La Spatha està mig adormida, però segueix enroscada al meu braç amb força. Li passo un dit pel cap triangular, suaument, i els seus ulls es desentelen de seguida alhora que un estremiment la fa tremolar. Tasta l’aire amb la llengua i es gira cap a mi. Xiula i somric.

   Ella també disfruta l’adrenalina del perill.

   A bon ritme, em poso a caminar cap al que crec que deu ser el centre d’aquest poble gegantí.

ONZÈ

   Finalment s’acaba la carretera. Tinc davant meu les imponents portes de ferro de la ciutat, vigilades per dos guàrdies vestits amb armadura. La major part de la gent passa sense problemes, però de tant en tant els vigilants creuen les espases davant d’algú i l’interroguen. Ho deuen fer per reduïr el nombre de captaires.

   Veig que les portes no tenen frontisses, sinó que baixen des de dalt. A la part inferior tenen unes barres acabades en punta de llança que sobressurten; imagino que, un cop clavades al terra, deu ser impossible (com a mínim per algú de la meva estatura) tornar-les a obrir.

   Els dos costats del camí que hi porta estan plens de gent vestida amb parracs que suplica a tothom que li passi pel costat a canvi d’unes quantes monedes de coure. Em fa fàstic, la gent així. Tenen un bosc on hi ha de tot a poc més de dos quilòmetres i, tot i això, s’estan aquí. Esperant que algú els solucioni els problemes.

   M’hi acosto i intento barrejar-me amb l’últim grup que passa, però un dels homes em veu i m’empeny amb força contra un dels guàrdies. És el més jove dels dos, res més que un noi. Té els cabells d’un color que varia entre el castany i el negre, i uns ulls molt brillants. M’agafa sense contemplacions pel coll de la samarreta i m’aixeca la barbeta per poder veure’m la cara. És llavors quan xiscla i em deixa anar.

   Corro per passar les portes, empenyo la gent que hi ha acumulada, però no serveix de res. L’altre vigilant m’agafa per un braç. Té la mà de ferro i m’està fent molt de mal, però no em sentirà cridar. No penso donar aquest plaer a ningú.

   -Què ha passat, Ernie? -fa l’home sense ni mirar-me- Es pot saber per què has cridat?

   L’altre, l’Ernie, es mou incòmode. Cap dels dos sembla adonar-se que la multitud que demanava caritat està entrant al poble sense que ningú els ho impedeixi.

   -No ho sé… -fa l’Ernie, encara nerviós- La… la noia té uns ulls com, com… no t’ho sé descriure. Mira-li tu. Mai n’havia vist uns d’iguals.

   El que m’agafa riu. Tot el seu cos se sacseja amb el riure. És horrible, i jo començo a tenir por. Vaig fent estrebades amb el braç per alliberar-me d’aquesta grapa.

   -Has vist uns ulls tan bonics que t’han fet xisclar? -més riures- No tinc res contra tu, Ernie, de debó, però et juro que demà mateix demano que et facin fora. Com a vigilant no vals res!

   Sense esperar més, obro la boca i el mossego. Les meves dents es claven al seu braç com un ganivet en la mantega, i aconsegueixo que em deixi anar. Encara amb el gust de la seva sang recorrent-me el cos, m’escapo d’ells.

   Només tardo un segon per veure que m’he empresonat a mi mateixa. Les portes es tanquen a la nit, i jo no tinc lloc on anar. Miro enlaire, al cel. Dedueixo que em queden unes cinc hores de llum i llibertat.

   Sense que m’ho esperi, sento soroll d’algú que corre darrere meu. Sigui qui sigui, jo no hauria de ser aquí, i preferiria que no hi hagués cap desconegut perseguint-me. Amb un mig somriure fred, reprenc la carrera.

DESÈ

   Em desperto pel cant dels grills.

   Trec el cap per la porteta que vaig improvisar i miro enfora. El cel encara és fosc, però ja es pot endevinar una mica de llum solar provinent de l’altra banda de les muntanyes.

   Asseguda, quieta al costat del llac, observo com el cel es va tenyint dels colors més bells que he vist mai. Passa del negre al blau fosc, que va seguit del lila. I després d’un rosa molt especial, el vermell, vermell sang; i taronja, primer un de molt potent i després color carbassa. Finalment, amb el sol que ja s’alça, aquest carbassa es transforma en groc.

   M’estiro per desentumir-me. Com fan els gats. Sense que m’ho esperi, se m’escapa una mena de ganyol animal. Amb molta sorpresa i una mica de por, em poso les mans al coll. Ahir, l’udol. Ara, això. No em sembla bé, no. Per fi estava sent feliç; cal que justament ara la bèstia del meu interior insisteixi en mostrar-se?

   No puc permetre que això em distregui. He decidit com aconseguiré menjar, però encara em falta l’aigua. Tot i que tingui el llac al davant, que serà perfecte per rentar-me i netejar, em cal aigua potable. I aquesta sí que no sé on trobar-la.

   M’aixeco i m’acosto al llac d’aigües verdes. M’agenollo sobre la terra humida, agafo aigua amb les mans. La deixo caure sobre la meva cara i sento com l’aigua, tèbia per la calor del sol, elimina qualsevol rastre de son que pugui quedar en mi.

   En acabat, torno a la cabana, trec l’Spatha del terrari i me l’enrosco al braç. També agafo en Jim de la gàbia i, acariciant-lo ràpidament perquè no xiscli, me’l poso a la butxaca. Obro el maletí i en trec l’última galeta que em vaig emportar de l’internat.

   N’arrenco un tros i el deixo caure a la gàbia de les rates. Després de pensar-m’ho un moment, les deixo sortir, lliures. No crec que fugin, ni que es barallin amb les taràntules. Torno a aixecar-me i surto a fora.

   En un primer segon, em veig obligada a entretancar els ulls, encegada per la llum. Quan els torno a obrir, ja hi veig normal, però continuo amb una sensació estranya. Com si em vigilessin, discretament, des d’algun punt d’aquest bosc.

   Inquieta per aquest pensament, em poso a caminar més ràpid. He de fer molts quilòmetres en poques hores, i trobar un lloc on robar aliment sigui prou fàcil s’endurà el seu temps. Avanço, a través de branques llargues i arrels retorçades; passo pinedes, alzinars, camps d’herba groga i alta...

   Després de travessar tants boscos que n’he perdut el nombre, arribo a un lloc on tot es talla en sec. La presència humana hi és tan forta que torno enrere, camuflant-me en la natura. Intento tranquil·litzar-me: he de passar per aquí, per terreny humà, si vull arribar al poble. I, per què tantes preocupacions, si aquí no em coneix ningú? Si tingués els cabells més llargs, me’ls podria despentinar per tapar-me els ulls, que en el fons són l’únic problema…

   Per què estic pensant tot això? M’estic inventant preocupacions innecessàries.

   Així que, intentant semblar decidida, em poso a caminar per la carretera. No tinc ni idea de per què els humans asfalten els camins agradables. Destrueixen llargues extensions de natura per omplir-les d’aquesta substància dura i homogènia.

   No els entenc, i per això mai podré ser com ells.