Arribo a la cabana tipa com fa molt que no ho estava. He pogut beure de les fonts que hi havia al carrer i he menjat mentre corria. Podria desitjar més?
Encara que les estrelles ja pampalluguegen al cel, torno a treure les rates. Fa estona que el Jim dorm a la meva butxaca, però les altres segueixen despertes i xisclen reclamant menjar. Tallo un tros de formatge i els el dono. L’Spatha fa com ahir i se’n va a caçar pel bosc. Suposo que les taràntules es cuiden d’elles mateixes.
M’estiro a l’herba i intento relaxar-me. El dolor no m’ha de distreure, no ho puc permetre. Respiro profundament, però no és possible dormir quan el cor batega d’aquesta manera. Com és que sento el cor bategant-me al cap? No és normal.
Baixo cap al llac arrossegant la cama ferida. Em llenço aigua pel front. No serveix de res; segueix bullint. Per què em fa tant de mal? Sempre he sabut controlar les reaccions del meu cos. Què està canviant? Em cargolo sobre mi mateixa, fent-me petita per fer petit el meu patiment.
No puc. És impossible. Quan ha començat ni me n’adonava, però ara… Mai havia sentit tant de dolor. Vull morir. L’únic que demano és poder morir ara. La vida no em pot concedir ni això?
La clariana gira al meu voltant. O potser sóc jo, la que està donant voltes. Un cop i un altre, sobre mi mateixa. Arriba un moment en què estic tan a prop de l’aigua que hi suco la cama esquerra, però la volta següent me n’allunya. Crido i intento defensar-me, de qui sigui, per fer alguna cosa. Mai m’havia sentit tan indefensa.
Udolo. Grunyo. Rugeixo. No ho puc controlar. Em mossego el braç.
Rodolant pel pendent que hi ha abans d’arribar a l’aigua, caic al llac.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada