SETZÈ

   El sol es pon rere les muntanyes. Comencen a tancar les portes.

   Amb horror, veig que em quedaré tancada aquí dins. Com una rata atrapada a la ratera. M'he empresonat a mi mateixa. Ara definitivament. Sembla irònic; jo, l'animal salvatge, esperant un descuit dels humans, un error en la seva vigilància… fins que és massa tard.

   Sense esperar més, faig un salt endavant.  M'és igual que em vegin. M'és igual que em fereixin. Tot m'és igual. Necessito tornar a l'aire lliure, als meus dominis. Només allà puc mantenir encesa l'espelma tremolosa que és la meva vida.

   Començo a córrer. Cada vegada més ràpid. La porta baixa ràpidament, les puntes són cada cop més a prop del terra. Només li falten vuitanta centímetres per arribar a baix. Cinquanta. Trenta.

   Finalment, llençant-me cap a l'espai que queda, aconsegueixo passar. Noto com les puntes se'm claven a la carn just abans d’apartar-me'n. El dolor m'esquinça, la sang calenta em baixa pel panxell de la cama, on la ferida ha sigut més greu, però estic viva. Viva i lliure.

   Ric. Salvatgement.

   Els homes que tancaven les portes estan parlant, criden alguna cosa en veu alta. Sé que es dirigeixen a mi, però sóc incapaç d'entendre'ls. L'olor de la sang m'excita, el dolor no és res. M'aixeco amb un salt i reprenc la carrera.

   Cap al bosc.

   Cap a la negror infinita.