CATORZÈ

   El segueixo per carrers i carrerons, per un laberint de cases que sembla no acabar-se mai.

   Ell es va girant per mirar-me de tant en tant, cosa que em fa sentir incòmoda. Miro el terra, gris, brut, polsós. Intentant que el noi no ho vegi, em trec la galeta de la butxaca i em poso a mossegar-la amb gana. Automàticament, el cap d’en Jim surt de la butxaca dels meus texans i arruga el seu musell intentant arribar a l’aliment.

   L’Ernie, que fins aquest moment no semblava haver vist els animals, s’aparta de mi espantat. Respira profundament tancant els ulls i es torna a apropar a mi.

   -Tens una rata a la butxaca?

   -Es diu Jim -faig, mirant-lo enfadada-. I, per si t’ho preguntes, això que tinc enroscat al braç és una serp i es diu Spatha.

   Ell torna a somriure. Cuidadosament, acosta la mà a la meva serp i l’acaricia. Sembla que a l’Spatha li agrada. Es descargola del meu braç per enroscar-se al seu canell, sense parar de xiular en cap moment.

   Poca estona més tard, arribem a un bar que sembla tancat. L’Ernie truca a la porta i se senten veus parlant des de dintre. S’obre la porta. Una nena petita, deu tenir cinc anys, fa un somriure d’alegria pura al veure el meu acompanyant.

   -Ern! -diu, amb un to infantil que no és propi de la seva edat- Er-nest!

   Parla com si li costés fer-ho, i quan me la miro millor veig que té una cara estranya. Té els ulls més avall del que és normal, gairebé al lloc de les galtes, que li pengen molt. A part d’això, és baixeta, rabassuda, amb un cap molt gros. M’estranya no haver-me’n adonat abans.

   Abans que pugui dir res, l’Ernest es gira cap a mi i em fa una mirada d’advertència. Seguidament, s’ajup i agafa la nena, que deu ser la seva germana petita. La fa girar en l’aire estrenyent-la com si mai la volgués deixar anar.

   Riuen. És tan bonic veure’ls junts…

   A mi mai m’han abraçat així.

   La Spatha ensenya els ullals, enfadada. No li agrada que l’apretin d’aquesta manera. La nena veu de sobte la serp i obre molt els ulls. Els passa de l’Ernie a l’Spatha. De sobte li torna el somriure. Quan somriu obre la boca i la llengua inflada li penja.

   -Se’p? -fa, mirant el seu germà-.

   -Sí. Serp. Una serp verda.

   -Ve’da! Nom?

   Costa de creure la conexió que s’ha establert entre els dos. L’Ernest s’està de genolls, davant d’ella, agafant-li les mans. Es miren fixament, com si haguessin oblidat que la vida continua al seu voltant.

   -Nom? -insisteix la nena- Lula? Lula és nom?

   -Sí, Ashley. Lula és un bon nom. Li direm Lula, sí?

   -Es diu Spatha -interrompo jo secament-. I si el món s’ha oblidat de mi, sembla que ja podem marxar.

   Vaig cap a on són i, bruscament, li prenc l’Spatha. La nena es posa a plorar. No m’importa. Deixo que l’Spatha se m’enrosqui al coll com una bufanda i em giro per marxar. Darrere meu, s’han quedat quiets.

   -No, espera, siusplau! -em crida el noi- Necessito parlar amb tu!

   No li faig gens de cas. Tots els humans són iguals. Tan amorosos. Tan oblidadissos.

   -Com a mínim digue’m on puc trobar-te!

   Em giro un últim cop. M’he allunyat bastant, i ara m’amaguen les ombres. No tinc cap obligació de respondre.

   -Ves al punt on comença la carretera. Jo decidiré si em ve de gust tornar-te a veure -dic, tot i això-.