Uns vint minuts després, em trobo al mercat. L’olor del pà acabat de fer és tan temptador… Però no puc cometre cap imprudència. Veig, a prop meu, una botigueta de formatges. No em puc creure que abans no m’agradés. Ara mateix em menjaria qualsevol cosa.
Respiro profundament per preparar-me… quan algú m’agafa per l’espatlla i m’arrossega cap a un racó.
Salvatge, obro una mica la boca per ensenyar els ullals, que em deuen haver crescut més aquests últims dies. I llavors veig qui és la persona que m’ha arraconat. El vigilant. L’Ernie.
Sembla espantat, més espantat que jo. Dona un cop d’ull, nerviós, a la gent que passa massa a prop nostre i es posa un dit als llavis mirant-me a mi. No sé què vol, però faig un cop de cap per indicar-li que l’he entès. He recuperat el posat altiu i me’l miro amb menyspreu.
Es va passant la mà pels cabells, despentinant-se’ls inconscientment. Està tan a prop que puc veure amb claredat els seus ulls. Són negres. Gairebé tant com els meus.
-No parlis, per favor, no parlis! -diu, ràpidament i sense mirar-me- Se suposa que no he de ser aquí, així que no em delatis.
Ara sí que em mira, i té tanta decisió a la mirada que, per un moment, em quedo sense paraules. Tan aviat com en torno a ser capaç, assenteixo.
-No et prometo res, però de moment jo tampoc tinc ganes de ser vista.
Somriu. Té un somriure preciós, trist i resignat alhora. És un somriure que em fa preguntar-me què ha viscut fins ara. No crec que la seva sigui una història feliç. De vegades oblido que tots els humans, per més normals que siguin els seus ulls, han patit molt.
-Vine -em diu-, conec un lloc on podrem parlar amb tranquil·litat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada