Quan paro, em trobo en un carrer estret. No hi ha ningú, però em mantinc en tensió per si de cas. Res d’aquest poble em fa bona pinta, em sento observada en tot moment.
No recordo que tinc en Jim a la butxaca fins que comença a moure’s. La Spatha està mig adormida, però segueix enroscada al meu braç amb força. Li passo un dit pel cap triangular, suaument, i els seus ulls es desentelen de seguida alhora que un estremiment la fa tremolar. Tasta l’aire amb la llengua i es gira cap a mi. Xiula i somric.
Ella també disfruta l’adrenalina del perill.
A bon ritme, em poso a caminar cap al que crec que deu ser el centre d’aquest poble gegantí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada