ONZÈ

   Finalment s’acaba la carretera. Tinc davant meu les imponents portes de ferro de la ciutat, vigilades per dos guàrdies vestits amb armadura. La major part de la gent passa sense problemes, però de tant en tant els vigilants creuen les espases davant d’algú i l’interroguen. Ho deuen fer per reduïr el nombre de captaires.

   Veig que les portes no tenen frontisses, sinó que baixen des de dalt. A la part inferior tenen unes barres acabades en punta de llança que sobressurten; imagino que, un cop clavades al terra, deu ser impossible (com a mínim per algú de la meva estatura) tornar-les a obrir.

   Els dos costats del camí que hi porta estan plens de gent vestida amb parracs que suplica a tothom que li passi pel costat a canvi d’unes quantes monedes de coure. Em fa fàstic, la gent així. Tenen un bosc on hi ha de tot a poc més de dos quilòmetres i, tot i això, s’estan aquí. Esperant que algú els solucioni els problemes.

   M’hi acosto i intento barrejar-me amb l’últim grup que passa, però un dels homes em veu i m’empeny amb força contra un dels guàrdies. És el més jove dels dos, res més que un noi. Té els cabells d’un color que varia entre el castany i el negre, i uns ulls molt brillants. M’agafa sense contemplacions pel coll de la samarreta i m’aixeca la barbeta per poder veure’m la cara. És llavors quan xiscla i em deixa anar.

   Corro per passar les portes, empenyo la gent que hi ha acumulada, però no serveix de res. L’altre vigilant m’agafa per un braç. Té la mà de ferro i m’està fent molt de mal, però no em sentirà cridar. No penso donar aquest plaer a ningú.

   -Què ha passat, Ernie? -fa l’home sense ni mirar-me- Es pot saber per què has cridat?

   L’altre, l’Ernie, es mou incòmode. Cap dels dos sembla adonar-se que la multitud que demanava caritat està entrant al poble sense que ningú els ho impedeixi.

   -No ho sé… -fa l’Ernie, encara nerviós- La… la noia té uns ulls com, com… no t’ho sé descriure. Mira-li tu. Mai n’havia vist uns d’iguals.

   El que m’agafa riu. Tot el seu cos se sacseja amb el riure. És horrible, i jo començo a tenir por. Vaig fent estrebades amb el braç per alliberar-me d’aquesta grapa.

   -Has vist uns ulls tan bonics que t’han fet xisclar? -més riures- No tinc res contra tu, Ernie, de debó, però et juro que demà mateix demano que et facin fora. Com a vigilant no vals res!

   Sense esperar més, obro la boca i el mossego. Les meves dents es claven al seu braç com un ganivet en la mantega, i aconsegueixo que em deixi anar. Encara amb el gust de la seva sang recorrent-me el cos, m’escapo d’ells.

   Només tardo un segon per veure que m’he empresonat a mi mateixa. Les portes es tanquen a la nit, i jo no tinc lloc on anar. Miro enlaire, al cel. Dedueixo que em queden unes cinc hores de llum i llibertat.

   Sense que m’ho esperi, sento soroll d’algú que corre darrere meu. Sigui qui sigui, jo no hauria de ser aquí, i preferiria que no hi hagués cap desconegut perseguint-me. Amb un mig somriure fred, reprenc la carrera.