DESÈ

   Em desperto pel cant dels grills.

   Trec el cap per la porteta que vaig improvisar i miro enfora. El cel encara és fosc, però ja es pot endevinar una mica de llum solar provinent de l’altra banda de les muntanyes.

   Asseguda, quieta al costat del llac, observo com el cel es va tenyint dels colors més bells que he vist mai. Passa del negre al blau fosc, que va seguit del lila. I després d’un rosa molt especial, el vermell, vermell sang; i taronja, primer un de molt potent i després color carbassa. Finalment, amb el sol que ja s’alça, aquest carbassa es transforma en groc.

   M’estiro per desentumir-me. Com fan els gats. Sense que m’ho esperi, se m’escapa una mena de ganyol animal. Amb molta sorpresa i una mica de por, em poso les mans al coll. Ahir, l’udol. Ara, això. No em sembla bé, no. Per fi estava sent feliç; cal que justament ara la bèstia del meu interior insisteixi en mostrar-se?

   No puc permetre que això em distregui. He decidit com aconseguiré menjar, però encara em falta l’aigua. Tot i que tingui el llac al davant, que serà perfecte per rentar-me i netejar, em cal aigua potable. I aquesta sí que no sé on trobar-la.

   M’aixeco i m’acosto al llac d’aigües verdes. M’agenollo sobre la terra humida, agafo aigua amb les mans. La deixo caure sobre la meva cara i sento com l’aigua, tèbia per la calor del sol, elimina qualsevol rastre de son que pugui quedar en mi.

   En acabat, torno a la cabana, trec l’Spatha del terrari i me l’enrosco al braç. També agafo en Jim de la gàbia i, acariciant-lo ràpidament perquè no xiscli, me’l poso a la butxaca. Obro el maletí i en trec l’última galeta que em vaig emportar de l’internat.

   N’arrenco un tros i el deixo caure a la gàbia de les rates. Després de pensar-m’ho un moment, les deixo sortir, lliures. No crec que fugin, ni que es barallin amb les taràntules. Torno a aixecar-me i surto a fora.

   En un primer segon, em veig obligada a entretancar els ulls, encegada per la llum. Quan els torno a obrir, ja hi veig normal, però continuo amb una sensació estranya. Com si em vigilessin, discretament, des d’algun punt d’aquest bosc.

   Inquieta per aquest pensament, em poso a caminar més ràpid. He de fer molts quilòmetres en poques hores, i trobar un lloc on robar aliment sigui prou fàcil s’endurà el seu temps. Avanço, a través de branques llargues i arrels retorçades; passo pinedes, alzinars, camps d’herba groga i alta...

   Després de travessar tants boscos que n’he perdut el nombre, arribo a un lloc on tot es talla en sec. La presència humana hi és tan forta que torno enrere, camuflant-me en la natura. Intento tranquil·litzar-me: he de passar per aquí, per terreny humà, si vull arribar al poble. I, per què tantes preocupacions, si aquí no em coneix ningú? Si tingués els cabells més llargs, me’ls podria despentinar per tapar-me els ulls, que en el fons són l’únic problema…

   Per què estic pensant tot això? M’estic inventant preocupacions innecessàries.

   Així que, intentant semblar decidida, em poso a caminar per la carretera. No tinc ni idea de per què els humans asfalten els camins agradables. Destrueixen llargues extensions de natura per omplir-les d’aquesta substància dura i homogènia.

   No els entenc, i per això mai podré ser com ells.