Mentre recupero el coneixement i les ombres del meu voltant s’aclareixen, començo a sentir que alguna cosa no va bé.
Moc la cama esquerra, la que tenia ferida, i me la noto rígida. M’inclino una mica per veure què és això que no em permet doblegar-la. Al moure’m, el mareig causat per la pèrdua de sang es torna més fort, i m’obliga a tancar els ulls. Els obro. Estic en un llit no gaire còmode, muntat sobre una pila de palla. 《Bé, un matalàs sobre una pila de palla》, penso. Per què el cervell em funciona amb aquesta lentitud? Inspiro profundament. 《Un matalàs sobre una pila de palla, situat en una habitació petita sense finestres...》. Mentre penso això vaig mirant al meu voltant, cada cop més desperta. 《Un moment. Una habitació petita sense finestres… una habitació d’una casa》. Parpellejo. 《I aquesta casa ha de ser a la ciutat!》
M’aixeco i intento posar-me dreta, però encara estic dèbil, molt dèbil. M’arrossego fins a la porta, l’obro i surto a un passadís llarg. No podré creuar-lo tot sense tornar a perdre els sentits, és impossible. Però quan m’ha aturat, que una cosa fos impossible? Començo a avançar, recolzant-me en les parets, que sembla que girin al meu voltant. Cada cop que em quedo sense aire, paro. Estic a mig camí. Puc seguir endavant, sé que puc, he de poder. No permetré que m’atrapin.
S’obre una porta a l’altra banda del corredor. Fent esforços per seguir amb els ulls oberts, em sembla veure la silueta de la nena. Obre molt aquests ulls tan rodons que té i crida:
-Ernie! Ella ‘tà de’perta!
Sento les passes d’algú que corre i també ell entra per la porteta del passadís. Em mira, entre sorprès i espantat per tot el tros que he sigut capaç de recórrer, i s’afanya a arribar al meu costat.
-Estàs boja? Amb tota la sang que has perdut, i ara va i et poses a fer sobresforços? No et tornaré a deixar sola, hauria pogut passar qualsevol cosa! -mentre parla, m’agafa un braç i se’l passa per sobre l’espatlla-. Recolza’t en mi
Sembla una mica més calmat, i jo em trobo millor. He perdut les ganes de lluitar. Em porta cap al que deu ser el menjador, tot i que és tan petit que amb prou feines hi caben un sofà, una tauleta i dues cadires. S’asseu a una cadira, i m’obliga a estirar-me al sofà. La nena, l’Ashley, se li posa a la falda. Gairebé inconscientment, ell li passa una mà pels cabells, acariciant-la amb suavitat. L’altra mà, l’acosta a mi i la deixa sobre el sofà, a uns centímetres del meu braç.
-Com et dius?
-Erin.
-Jo Ernest, Ernest Nguyen -somriu-. No és el millor cognom que es pot tenir.
Me’l miro fixament. M’impresiona que pugui aguantar la meva mirada durant tanta estona. Un altre ja l’hauria apartat, incòmode. Potser és que la pèrdua de sang porta a la pèrdua de facultats.
-Què saps? Sobre tu, vull dir.
-Que què sé? Com? -pregunto, amb una veu tan feble que m’avergonyeix-.
-Vale, ara ho he fet malament -es mira les ungles, esquivant els meus ulls. Està nerviós-. No volia dir això. Vale?
-Sí.
-Em referia a… això és difícil. Vull dir, ets humana?
Ara m’irrito. Es clar, com tothom. Algú amb aquests ulls no pot ser humà, segur que és una nova espècie! Portem-la al Zoo, sí! Me’l miro amb els ulls encesos de ràbia, una cosa que sé que espanta a la gent. Ell s’adona de l’error que ha comès i intenta justificar-se.
-No, Erin, no és això. Siusplau, escolta’m. Només que fa uns anys, em sembla que va ser fa sis anys, es va fer un experiment. Van… no sé ben bé com, però van crear unes criatures que eren barreja entre humans i animals. Ho van fer amb animals diferents, i després els van deixar escampats pel món. Creien que ja no els hi servien.
-El que vols dir és que sóc un d’aquests animals. Però jo tinc catorze anys, no sis.
-No estic dient que tu siguis un d’ells.
-Sí que ho estàs dient -em sento més forta, i he recuperat el to sec que em surt quan tinc por-. Em vols entregar!
Respiro molt més ràpid del que és normal. Tinc por. M’apreto contra el sofà, allunyant-me d’ell tant com puc, però segueix estant massa a prop.
-Per favor, Erin, escolta’m. Jo no… -un so estrany i estrident l’interromp. Em mira, mossegant-se el llavi inferior, com si no fos capaç de preveure la meva reacció. Al final es treu un objecte platejat de la butxaca-. És el telèfon -fa, mirant-me. I després afegeix, parlant amb el to suau que s’util·litzaria per calmar un animal salvatge que et pot atacar en qualsevol moment-. Contestaré. No facis res. No et moguis. Et prometo que tot anirà bé.
-No estic dient que tu siguis un d’ells.
-Sí que ho estàs dient -em sento més forta, he recuperat el to sec que em surt quan tinc por-. Em vols entregar!
Respiro molt més ràpid del que és normal. Tinc por. M’apreto contra el sofà, allunyant-me d’ell tant com puc, però segueix estant massa a prop.
-Per favor, Erin, escolta’m. Jo no… -un soroll estrany i estrident l’interromp. Em mira, mossegant-se el llavi inferior, com si no fos capaç de preveure la meva reacció. Al final es treu un objecte platejat de la butxaca-. És el telèfon -fa, mirant-me. I després afegeix, parlant-me amb el to suau que s’util·litzaria per calmar un animal salvatge que et pot atacar en qualsevol moment- Contestaré. No facis res. No et moguis. Et prometo que tot anirà bé.
Agafa l’Ashley per les aixelles i, suaument, la deixa a terra. S’aixeca i s’allunya una mica de nosaltres abans d’acostar-se l’instrument l’orella.
-Hola? -se sent algú que parla a l’altra banda de la línia, però ho fa en un to de veu tan baix que ni jo sóc capaç d’entendre’n les paraules. L’Ernest arruga el front un moment, com si no li agradés el que està sentint- Espera un moment -aparta el telèfon de la seva orella i es torna a girar cap a nosaltres-. Seré a la cambra del costat. Vosaltres quedeu-vos quietes. Les dues!
I, amb una última mirada d’advertència, surt del menjador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada