Sento que el dolor em matarà. No ha sigut una bona idea, això. No ho ha sigut.
I, malgrat tot, m’espero immòbil, amagada pels arbres que hi ha als costats del camí asfaltat. Intento no notar-ho, però la ferida s’ha tornat a obrir, i la sang calenta em regalima cama avall. Guiada per un impuls que sóc incapaç de dominar, m’acoto i acosto el meu rostre a la ferida. Tot seguit, me la començo a llepar.
La sang no m’és desagradable a la boca. M’escalfa, em dona noves energies, tot el que necessito. Em produeix una mena de desig, una necessitat, un no poder parar. Sento com em regalima pels llavis i deixa un regueró fosc per la barbeta i pel coll. Em passa pel cap un record vague de vampirs, una imatge llunyana, potser d’una pel·lícula. Però no hi paro gaire atenció.
No sé quanta estona em passo així. Potser minuts, potser hores. El gust metàlic de la sang em fa perdre la noció del temps. M’ho fa oblidar tot; el dolor, l’espera, la impaciència. Arriba un moment en què en el meu cap assedegat comença a cobrar forma el pensament de 《m’estic dessagnant》, però encara passa una bona estona abans que el meu jo conscient ho assimili.
Llavors paro. M’obligo a fer-ho. Estic tota tacada de sang, i dec fer més por que mai. No vull trobar-me amb cap humà en aquest moment. I, tot i això... els necessito. La meva dependència em fa fàstic.
Em miro anhelant la ferida d’on raja tanta sang. De pus ja no se n’hi veu, i la sang, la sang pura, la meva sang, és tan agradable… tot el meu cos me’n demana. No sé si sóc prou forta per negar-li aquesta droga. M’hi he d’esforçar. Arrugo les celles i intento apartar-ne la mirada, però instintivament se’m torna a dirigir allà, al meu panxell ensangonat. Tanco els ulls. Tanco els ulls i tenso les espatlles, i serro la mandíbula com si tingués alguna opurtunitat de guanyar aquesta batalla contra mi mateixa.
Un crit em salva. Em giro ràpidament, amb uns reflexos que tan sols una setmana abans no hauria ni somniat tenir. El crit ha vingut de la carretera, però sigui qui sigui que l’ha fet, encara és lluny. No s’entén el que crida: espero que s’acosti més.
No passa gaire estona abans que arribi ell, l’únic humà que val la pena. Dona voltes sobre si mateix mirant el seu voltant, temorós. Com si els arbres li poguessin fer mal. No crec que mai s’hagi allunyat tant del poble com fa ara.
-Hola? -crida- Sóc aquí, com vam quedar!
Puc veure com s’empassa la saliva. Té por. És dèbil. Com un cadell espantat. Sóc més jove que ell, però el que he viscut m’ha fet forta. Deu tenir cinc anys més que jo. Dinou. Dinou anys de passar-ho malament, i segueix endavant. Però ara té por.
I jo no penso aprofitar la seva debilitat.
Surto d’entre els arbres, però em mantinc amagada en l’ombra. Per si de cas. Em frego la sang que encara tinc a la boca i a la mandíbula inferior. No vull que em vegi així. Quan em sembla que ja he fet tot el possible per aconseguir un aspecte decent, faig una passa endavant, deixant que la llum del sol il·lumini de ple.
En un primer moment, sembla que no em veu. Després torna a mirar de passada la zona on m’estic i, al clavar la vista en mi, se li escapa un esbufec i obre molt els ulls foscos. Em ressegueix amb la mirada. Els peus, descalços (fins ara no m’hi havia fixat, però les sabates em deuen haver caigut al llac), els texans blaus, estripats en el punt on la porta m'ha fet un tall, la ferida de la cama, plena de sang, la jaqueta de cuir negre i, per últim, els ulls, tan inhumans.
Faig el meu somriure de superioritat, més per costum que per cap altra cosa, i em desmaio.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada