VINTÈ

De sobte, paro. Entre els arbres de davant meu hi ha algú.

Intentant que el tronc que tinc enfront em tapi tant com sigui possible, m’inclino una mica per observar. El roure rere el qual m’amago és vell i gruixut, però està molt sec. Li falten trossos d’escorça, alguns dels quals són per terra, i per un moment em fa por que un cruixit em delati.

   Llavors veig l’humà.

   Torna a ser el vellet de la llenya.

   No crec ni mai he cregut en el destí, i tampoc en les casualitats, i encara menys en les casualitats del destí. I a l’eliminar aquests tres fets em trobo sense cap paraula per descriure com em sento ara, al tornar a trobar-me’l.

   El cas és que necessito ajuda. Ajuda urgent. Estic sense res per desinfectar-me aquesta ferida que cada cop em fa més mal. Em sento dèbil, i sé que no em podria enfrontar a ningú, ara mateix. Si fos intel·ligent i no em deixés guiar per la por, m’acostaria a l’home. Permetria que em veiés. És gran, escarransit, geperut i coix. No tindria cap possibilitat de fer-me mal.

   Però fa temps que vaig decidir que deixaria que em guiés l’instint. I, d’alguna manera, confio més en l’Ernie que en el senyor que tinc al meu davant. Potser és perquè el noi té els ulls gairebé tan foscos com els meus i, en canvi, el vellet els té blaus.

   M’allunyo del terreny on s’està l’home de cabells grisos recollint llenya. Però no és cap a la cabana, cap on ara em dirigeixo.

   Refaig el camí cap a la carretera.