El soroll de la porta al tancar-se ressona amb força pel menjador. Després ens quedem en silenci.
Intento no mirar l’Ashley, i m’esforço a fixar la mirada en el teixit del sofà vermell. El material és bo, resistent i suau alhora, però sembla vell. Més de cinquanta anys els té segur. L’ensumo i em trobo amb tot d’olors estranyes. Les més fortes són les de l’Ernie i l’Ashley, però hi ha alguna cosa més, una olor diferent, que no encaixa. És olor d’home gran. Hi acosto més el nas i torno a ensumar. Cada cop n’estic més segura; aquesta olor la conec.
Em passo mig minut intentant reconèixer-la, però acabo rendint-me. Només em permeto desviar la mirada un moment diminut per veure què està fent la nena. La veig amb les mans agafades sobre la falda i aquells ulls rodons de peix, mirant-me fixament. Però no d’una manera desagradable, com les mirades que acostumo a sentir sobre meu, sinó encuriosida i… innocent.
Gairebé se m’escapa el riure. Fantàstic. Els únics que no em tenen por són els que desconeixen el perill.
La torno a mirar, aquest cop sense amagar-me.
-Insecte -li dic-, tens sort de ser així de petita. Tens sort de no conèixer el perill. Tens sort de ser tan innocent davant de la vida.
M’adono que m’ha sortit un to brusc i ressentit. I què m’importa? Ella només em mira i inclina el cap cap a un costat, molt poc, però suficient com per fer-me sentir estranya. Podria estar volent dir moltes coses, amb aquest moviment. Moltes coses, quan segurament no és conscient d’estar-ne dient cap.
-L’Ern e’tava preocupat per tu. Deia que ‘taves molt dèbil -comenta, gairebé en un murmuri-.
Em poso tensa. Els batecs del meu cor van més ràpid del que és normal, i jo no sóc capaç d’entendre per què.
-Ha ’tat dos dies a la ca’ira del co’tat del teu llit -afegeix-.
Gairebé m'he de recordar a mi mateixa que l'Ernie és humà. Mai, ningú, s'havia preocupat per mi, i mai, ni molt menys, m'havien vetllat. Dos dies sencers. Dos dies que m'han salvat la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada