DESCRIPCIÓ
Disset anys. Forma de cara bastant normal, amb alguns trets més marcats, i barbeta arrodonida. Cabells castanys foscos, amb rínxols suaus. Ulls castanys, tan foscos que semblen negres, i pestanyes molt llargues. Celles marcades. Llavis d’un gruix normal. Pell clara. Porta samarreta senzilla de color blau clar (de vegades amb dessuadora grisa al damunt) i pantalons que li acaben una mica per sota del genoll, del color del pergamí vell. Constitució atlètica.
Una mica tímid i indecís. Li agradaria poder protegir tothom, a l’Ashley i a l’Erin sobretot. Té problemes amb els diners, fa de vigilant a les portes de la ciutat tot i que no li agrada. Els seus pares van morir quan ell tenia tretze anys i la seva germana un. Des de llavors, fa el paper de pare, però és massa per ell. Odia sentir-se impotent davant del dolor dels que estima.
Viu a Austràlia.
HISTÒRIA
Va néixer el 30 de novembre de 1963, a Austràlia. No va anar a escola, i la seva mare, Dainan Isibor, li feia classes a casa. L’Ernest va tenir una relació molt més propera amb la mare que amb el pare, ja que en Gurley Nguyen estava fora gairebé sempre, intentant aconseguir diners per mantenir la família. Tot i que formaven part de les classes més baixes de Ternyl, la ciutat on vivien, la seva lluita per seguir endavant feia que tinguessin el respecte de la majoria de la gent.
L’any 1975, va néixer l’Ashley, la seva germana. Esperaven que tot anés bé, però per uns problemes durant l’embaràs, la nena va néixer amb síndrome de Down. En Gurley la va rebutjar de seguida, i la Dainan no estava segura de què fer-ne, però l’Ernie la va defensar davant de tots dos i va declarar que la cuidaria ell. No li importava el que digués la gent, i s’estimava la seva germana per sobre de tots els altres.
A l’abril de l’any que va fer tretze anys, el 1976, la Dainan va agafar la febre Grisa, que t’entumeix, t’asseca i fa que la teva pell agafi un to gris pàl·lid, i va morir. Poc després, el seu pare va desaparèixer sense avisar, deixant-los sols a tots dos. La primera setmana van estar a punt de morir per falta d’aliment i d’aigua, però l’Ernie es va obligar a trobar una manera de, si no es podia salvar a si mateix, com a mínim salvar la vida de l’Ashley. Estava esquelètic, però va començar a omplir càntirs d’aigua amb la que agafava de les fonts. I, per resoldre el problema del menjar, es va obligar a fer feines que li prenien tot l’honor que li quedava.
La guàrdia el va buscar durant un temps per veure si reconeixia el cadàver que havien trobat al final del curs, i ell ho va confirmar: era el del seu pare. Tot i això, el cos estava destrossat, i només ho va poder saber per les robes.
Va seguir tirant endavant amb feines que no hauria d’haver fet un noi de tretze o catorze anys. Cada dia tornava tard, cansat, a casa, cap a les vuit. I després encara s’havia de posar a cuidar a l’Ashley i a ensenyar-li vocabulari, que li costava d’aprendre.
L’any 1978, quan tenia quinze anys, a la ciutat es va decretar que les portes d’entrada fossin vigilades per guàrdies que encara no haguessin passat els trenta hiverns, però que superessin els quinze. El sou era baix, però bastant més elevat que el que havia aconseguit els anys anteriors, així que es va allistar.
Un dia de 1980 que li tocava el torn de matí amb un dels més grans, el Ziam, va agafar l’Erin pel clatell pensant que era un altre captaire, i al veure-li els ulls es va espantar i la va deixar anar. No va ser fins que va veure com per fugir mossegava en Ziam, que en el seu cap van començar a encaixar les peces. Va recordar que, feia sis anys, tothom a la ciutat parlava d’un experiment que revolucionaria el món. Es barrejarien gens humans amb gens d’animal i es crearien uns sers superiors que, tot i les seves habilitats avançades, podrien ser controlats i utilitzats com a arma. Es deia que els sis caps polítics més importants ja havien reservat un mutant cadascun. Però els rumors van acabar aviat. L’última notícia que va arribar a Austràlia sobre l’experiment Weidmann va ser que tot havia fracassat. Que no havia estat res més que un somni impossible de fer realitat.
Però ara, feia unes setmanes, havien aparegut uns avisos penjats a les parets. El seu missatge deia el següent: <<Es prega a qualsevol que vegi un ser inhumà o parcialment humà que n’avisi d’immediat al cos de guàrdia o que entregui un missatge al capità de la goleta Huracà. S’ofereixen cinquanta milions de denaris si la informació aportada permet capturar el subjecte. Avís: són perillosos>>.
Cinquanta milions de denaris eren diners per a tota una vida; l’Ernie no va dubtar a avisar el capità de l’Huracà.
Després va córrer darrere l’Erin i va intentar atrapar-la per sí mateix i aconseguir tots els diners de la recompensa, però veient-la i parlant amb ella va començar a dubtar. La veia tan indefensa tot i la força que demostrava, tan… trencada.
El dia següent va anar cap al bosc deixant l’Ashley tancada a casa. Tenia por de la foscor infinita dels arbres, però estava decidit a avisar l’Erin. No havia pogut dormir en tota la nit perquè sabia que la mutant seguia a prop de la ciutat i que podia ser caçada en qualsevol moment. Quan finalment va veure l’Erin al bosc i ella se li va desmaiar al davant, es va adonar que ella mateixa l’havia anat a buscar i que hi confiava, va prendre una decisió.
No l’entregaria. Encara que això li costés la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada