Obro els ulls i em sorprenc. Encara estic viva. No entenc com pot ser, però és la veritat. Un somriure salvatge se m’escampa per la cara. Sempre m’he vist a mi mateixa com una pantera; potser el meu esperit animal m’ha salvat. Tot i el dolor, m’obligo a posar-me dreta. Se m’escapa un crit ofegat i miro espantada l’edifici que s’alça al meu darrere. Em fa l’efecte que sento passes, veus. La por que em fa ser descoberta m’ha aguditzat els sentits. M’estic imaginaginant coses irreals. Intento pensar racionalment, però les ombres s’allarguen al meu voltant. Cada moviment que faig provoca una dansa en els fantasmes del meu passat. Estic plorant. Hiperventilo. Faig una volta sobre mi mateixa. Un udol trenca la nit. Ha sortit de dintre meu.
La meva primera passa és indecisa.
És la primera passa que em condueix a la llibertat.
Amb la següent ja he començat a córrer.
Només vull fugir.
Només vull ser normal.
Així que corro. Lluny de la gent, lluny dels miralls, lluny dels records. Corro. Lluny de les llàgrimes i de les pors. Lluny de la Lily i del que li he fet. Em limito a córrer i a marxar.
Perquè sóc única i ja ningú ho sabrà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada