QUART

   A la nit, no dormo. Només puc pensar en l'expulsió pública que em van "regalar" a l'últim internat. En els aplaudiments de felicitat i les rialles que van seguir l'anunci. Allò va ser la prova definitiva del fet que jo no podia viure entre persones normals.

   Després d'allò, vaig jurar que no tornaria a entrar a cap institut, però aquí em trobo. A punt de ser expulsada altra vegada. No ho permetré, no puc permetre que tornin a fer-ho públicament. No puc. No puc.

   Passades tot d'hores de regirar-me, he pres una decisió, una que probablement deu ser la més dràstica i precipitada, però és que no en trobo cap més. No permetré que em facin fora davant de tothom, en marxaré jo.

   Desvetllada pel plà, m'incorporo i em poso a pensar en les coses que m'hauria d'emportar. Menjar i aigua, robats de la cuina. Roba de l'internat, que m'enduc sense permís. La caixa (l'única cosa que tinc de valor) de petites bromes, on hi ha un parell de taràntules, una serp i quatre rates.

   Aviat ho tinc tot preparat en una mena de farcell que em penjo a l'esquena. No puc sortir per la porta, em veurien: hauré de fugir per la finestra. Sóc en un sisè pis, i el terra està molts metres per sota meu. Si saltés acabaria, si no morta, amb les dues cames trencades, o potser paralítica. Només de pensar això, m'esgarrifo. No poder-me moure, haver d'estar sempre en un únic lloc, provocar pena en els altres... Paràlisi és una paraula que agrupa tot el que més por em fa.

   Només hi ha una altra cosa que pugui fer. Caminant per la cornisa, hauré d'arribar fins a una de les canonades gruixudes que hi ha a cada cantonada de l'edifici i baixar per allà. Serà perillós, i això m'encanta. Sentir l'adrenalina que t'omple cada partícula del cos, perdre qualsevol rastre de por durant uns moments meravellosos en què només existim jo i la caiguda. Sabent que, en pocs segons, es pot decidir el final de la teva vida. És en moments com aquests que no pots fallar, moments en què tot ho has de fer bé per sobreviure.

   Obro la finestra. Unes ventades fortes sacsejen els arbres i m'enreden els cabells. En sento la sequedat als llavis, i les fuetades a la cara. Exactament així és com m'agraden les aventures. Fent coses que saps que pocs s'atrevirien a fer.

   Poso el peu a la cornisa, i em rellisca. Deixo anar una riallada histèrica en posar-hi l'altre peu i, per fi, deixar-me anar del marc de la finestra. No em veig, però m'imagino els meus ulls, aquests ulls negres i únics, brillant perillosament.

   Com a mínim m'imagino això abans d'equivocar-me al posar el peu esquerre en un mal punt. La ventada m'empeny i em fa trontollar. Intento agafar-me a algun lloc, a qualsevol cosa per no caure. Però és massa tard.

   El meu últim pensament abans de caure al buit és:《Suposo que no trobaran el meu cos fins demà al matí》.