SISÈ

   Després d’hores de córrer sense descans, he arribat a un llac. Es troba amagat al mig del bosc, i té un color turquesa que el fa semblar màgic. És just el que necessito.

   Sota l’ombra d’un salze, asseguda en l’herba humida que envolta l’aigua verdosa, m’esforço a trobar moments feliços de la meva vida. Moments en què un somriure d’autèntica alegria m’hagi il•luminat el rostre, com a mínim moments en què no em domini la tristesa. Però dins del meu cervell no existeixen, aquesta mena de records. A la meva vida no hi ha hagut mai cap sentiment que no fos ràbia, odi o dolor.

   I tot per què? Per uns ulls diferents que mai he desitjat. En cap moment he tingut ganes de ser especial. De fet, hauria preferit poder camuflar-me entre els altres, que ningú em mirés amb espant a l’adonar-se d’aquests ulls, aquests ulls durs i gèlids, aquests ulls negres, els meus ulls de depredadora.

   Fa molt que no tinc temps per observar la natura com puc fer ara. El vent està calmat, s’ha cansat de bufar després de tantes hores. Tot i el cansament, però, no para; es pot suavitzar, però en cap moment deixa de moure l’herba d’un lloc a l’altre. Aquesta, tan prima, tan delicada i amb tant d’aguant. Es dóna cops, cada bri d’herba xoca un cop i altre contra el del seu costat o contra el terra, però mai es rendeix. Com si pogués arribar a vèncer la natura que li és adversa. I mentrestant, l’aigua, translúcida, emetent cada cop una brillantor diferent. Són increïbles, meravellosos, tots els colors que pot tenir l’aigua en un mateix punt. La podries mirar durant hores, dies, mesos, i seguiria sent impossible de definir-ne el color.

   Si els meus ulls havien de ser diferents, no haurien pogut ser del color de l’aigua d’aquest llac? Una cosa bonica en comptes d’una d’espantosa, no seria més just? No necessito resposta. Perquè sí, seria més just, però a hores d’ara la vida ja m’ha demostrat que no és justa. No es preocupa per aquells a qui ha creat, mai ho fa.

   Ara que ja fa una estona que m’estic aquí, m’adono de l’alçada de la majoria d’arbres que m’envolten. Quants anys deuen tenir? Em fixo en les fulles: només puc definir el seu color com a blau, no hi ha cap verd amb aquestes tonalitats. Sembla que brillin. Els troncs són gruixuts, foscos, i a més tenen resina. Puc convertir aquest lloc en un fortí. Un fortí contra el món, un fortí paradisíac. No crec que a ningú li vingui de gust perdre temps buscant-me. Puc util•litzar això a favor meu i desconectar dels altres humans. Puc quedar-me aquí per sempre i fer-ne el meu territori. Així ho fan els animals. Puc morir aquí, després de tota una vida.

   No sé si podré aconseguir-ho, però no es perd res per intentar-ho.

   Em passo les tres hores següents recollint llenya, pedres grosses i molsa. No costa de trobar, sembla que tot en aquest lloc estigui de part meva. Suposo que és un altre dels punts que em sedueixen d’aquí. Fins ara, res ha semblat espantar-se de mi. Els ocells són confiats, canten tranquil•lament i no s’envolen per més que m’acosti on són.

   Això em porta a pensar en l’aliment. Al “maletí de sorpreses” no hi tinc res més comestible que quatre galetes grosses, si eliminem les taràntules com a opció. Hauré de caçar. Tard o d’hora ho hauré de fer, i no serà agradable.

   Ni jo mateixa sé per què sempre m’he sentit millor amb els animals que amb les persones. Potser és perquè mai m’han jutjat. Potser simplement em semblen molt més nobles que els humans, amb la seva crueltat.

   Però és necessari.

   Tanco els ulls. No m’agrada haver de pensar en la solució de dos problemes alhora. El pri-mer és el refugi. Després de tanta estona he aconseguit reunir una pila de materials que em seran molt útils a l’hora de fer una caseta de fusta habitable, protegida de la pluja i del vent. De manera que començo: inclino un freixe jove fins que aconsegueixo clavar la punta de la branca superior en el terra, fangós per causa de l’aigua del llac, i l’asseguro amb una gran quantitat de pedres grosses que he agafat abans. Ara tinc davant meu una mena d’arc resistent que podrà aguantar perfectament la resta de la cabana. L’utilitzaré com a base. A partir de llavors, clavo les branques i llenya que he recollit fent un cercle que envolta l’arc. Encara me’n queden bastantes després d’haver acabat, i penso en com faré el sostre. Hauria d’aconseguir un parell de branques molt llargues, si el vull fer sòlid.

   Em trobo que pels voltants la majoria de pals són tirant a curts, i cada cop m’allunyo més. Estic a una milla de distància del meu refugi improvisat quan trobo la primera branca que em farà servei. Costarà transportar-la, i encara me’n falta una. Amb les mans delicades però fortes que tinc l’agafo i començo la tornada a aquest lloc que ja pràcticament podria anomenar casa.

   Gairebé no he avançat quan un soroll em fa deturar-me. És tan diferent de tot el que se sent per aquí…! No dubto ni per un moment que és una amenaça. Qualsevol so desconegut és una amenaça, ara mateix.

   De manera que, envoltada per un silenci absolut i amb la rapidesa d’un animal perseguit, m’esmunyeixo entre els arbres. He de trobar un lloc des d’on pugui veure’ls sense que ells em vegin a mi. I dic un “ells” tan convençut perquè a hores d’ara ja no em queda cap dubte de què són. Humans.

   Sembla que el passat de què he fugit em persegueixi.