Al veure l’aspecte de l’home, em sorprenc. No s’assembla gens als altres que he conegut. És molt prim, baixet, i camina encorbat. Deu ser gran. Els cabells, llargs i grisos, li tapen una part del rostre, però no sembla cruel.
S’ajup, busca llenya. Avança lentament, i tarda una bona estona en recollir-ne un feix suficient com per encendre la llar de foc. Fins llavors no se m’acut que deu ser pobre. Tot en ell ho indica. La roba, estripada i de colors apagats, la barba llarga de dies…
Empesa per un inesperat sentiment d’empatia per aquell senyor gran, em poso a collir llenya jo també. En cap moment permeto que ell em vegi, però apilo una muntanya de fusta que li durarà dies.
En acabat, marxo d’allà.
Com una ombra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada