VUITÈ

   M’he passat gairebé tot el dia treballant en la caseta, però el resultat final em satisfà. Està bé de mida, és molt espaiosa. El sostre, fet de fusta recoberta amb molsa i fulles grosses, impedirà perfectament l’entrada de la pluja, i ja he comprovat que aquí el vent no té gaire força. No m’ha calgut posar res al terra per fer-lo més tou, aquesta herba és la millor que podia somiar.

   No sé ben bé per què, però tinc la sensació que aquest és un bon lloc per començar els records feliços. És com un pressentiment.

   Fa molta estona que no menjo, i el meu cos ho està demanant a crits. Obro el maletí i en trec les quatre galetes. Me’n prendré dues ara i les altres les deixaré per demà. És igual la gana que tingui, m’han de durar dos dies sencers. Després… Després hauré de robar. És l’única solució; si no estic disposada a caçar, hauré d’acostar-me al poble veí i alimentar-me del que aconsegueixi endur-me.

   Em deixo caure contra el tronc central de la cabana, que cruix en notar el meu pes, i començo a rosegar la primera galeta. El seu gust em sembla inigualable, en aquest moment.

   Trec de la caixa de bromes la serp, tota verda, i permeto que em recorri els braços. Xiula, un so que sempre m’ha provocat un efecte relaxant. D’alguna manera sé que no em farà mal, a mi no. La vaig trobar en un parterre del segon internat on vaig estar ingressada, així que gairebé es podria dir que hem crescut juntes. La meva estimada Spatha… Li vaig posar el nom per les espases de cavalleria romana. Sempre l’he considerat una mena de suport, una cosa que es manté sòlida al teu costat quan tota la resta s’ensorra.

   Després hi ha les quatre rates, de claveguera, molt comunes. En Jim, la Nea, el Michael i la Tiara. En Michael és el més fàcil de reconèixer, pel seu color blanc neu i els seus ulls vermells. M’agrada, que ell també tingui uns ulls estranys. Els de les altres són foscos, gairebé negres. Però no n’hi ha cap que els tingui del mateix color nit que jo. En Jim és de color castany, però té el voltant dels ulls blanc. La Nea és castanya, completament. És la més dòcil. I la Tiara… és el contrari que la Nea. És absolutament ferotge, amb tothom. Fins i tot amb mi. Té un color que varia entre marró i negre.

   Al veure el terrari de les taràntules, on hi ha les dues que queden, m’envaeix la tristesa. Vaig deixar la tercera al llit de la Lily, i sóc massa covarda com per anar-la a buscar. El més probable és que ja sigui morta. Aranya, li deia jo. Mai havia tingut cap altre nom que Aranya. Les altres, la Vídua i la Monja, fa dies que no semblen tan actives. Potser és pel fred. Potser es van fer mal quan vaig caure. De tota manera, no les vull perdre ara que ja ni tan sols tinc l’Aranya.

   Mentre repassava els animals, m’he acabat les dues galetes. No deixo que la gana m’im-pedeixi continuar, perquè a partir d’ara m’hauré d’acostumar a patir fam.

   Trec les rates de la gàbia i faig un esbós de somriure tot veient-les jugar al meu voltant. L’Spatha, que ara se m’enrotlla al coll, obre la boca fins a un punt humanament impossible. També ella té gana. Permeto que surti de la cabana per anar a caçar, sé que ho necessita.

   La Nea, més calmada que els seus congèneres, ensopega amb les engrunes que em deuen haver caigut mentre menjava i es posa a rosegar-les. En Michael ho veu i s’hi afegeix, però gairebé no en queden. En Jim, al trobar-se que s’ha acabat l’aliment, se’n va a algun racó per explorar, però la Tiara no ho accepta. Es llença al damunt dels altres dos i comença una lluita salvatge per les últimes engrunes. No puc permetre-ho, això. M’alço i, sense fer cas dels xisclets enfadats dels animals, tanco en Mike i la Nea a la gàbia. Encara amb la Tiara a la mà, vaig a buscar en Jim i faig el mateix amb ell.

   Em quedo sola amb la Tiara a les mans.

   Deixo que els meus dits passin suaument entre les orelles de la rata, tal i com sé que li agrada. Sembla que comença a tranquil·litzar-se. Llavors m’assec i me la poso a la falda, on es queda arraulida amb els ulls mig tancats.

   Passem així l’hora següent.